Avaluació de les competències

Les competències estan conformades per coneixements, habilitats, actituds i valors, per tant es dóna lloc a conductes i comportaments esperats. Quan parlem d'avaluació, és important perquè anem a avaluar per competències, podem dividir l'avaluació en dos grans rúbriques:

-Avaluació formativa: com a mestres, haurem de brindar als alumnes una orientació adequada, un recolzament mutu i permanent davant totes les dificultats que pugui haver d'afrontar l'alumne i crear una pràctica reflexiva de l'aprenentatge. Està conformada per l'autoavaluació, que consisteix en la reflexió del propi alumne; la coavaluació, on s'avaluen entre companys; i l'heteroavaluació, que esdevé quan algú extern mesura els nivells de desenvolupament. Jo dividiria l'avaluació formativa en tres grans passes: identificació de les competències de la unitat d'aprenentatge, establiment dels criteris i nivells de desenvolupament per les evidències de l'aprenentatge i prendre decisions de millora.

-Avaluació sumativa: aconseguir el desenvolupament de les competències necessàries. Expressa judicis de valor que es tradueixen en qualificacions per obtenir acreditacions sobre el contingut assimilat. 

Vídeo de youtube: Avaluació de competències

A l'hora d'avaluar per competències ens hem de plantejar seriosament que l'objectiu primordial és reconèixer l'aprenentatge de l'alumne i el desenvolupament efectuat envers les habilitats i coneixements assimilats. Com a mestres ens hem d'assegurar que hem pogut orientar l'alumne cap a un millor reconeixement de les situacions a les quals ha estat exposat seguint la metodologia competencial, de manera que hagi après allò que estava marcat com a objectiu bàsic i ho pugui aplicar a la vida. La formació i la informació que hem d'aportar, a través de tècniques innovadores, ha de ser l'adequat i hem de saber valorar-lo adequadament i en correspondència autònoma de cada cas, doncs hem de saber identificar les diferents característiques i qualitats de que un dels alumnes per així poder realitzar un avaluació per competències autèntica. La preparació de l'alumnat ha de ser el màxim de completa possible per a que així sigui possible afrontar tots aquells casos que puguin sorgir i qualsevol problemàtica que requereixi d'una correcta solució.

 Foto pròpia extreta d'Instagram: Avaluació de les competències (esquema fet a classe de BDDC)

Només em queda destacar, per acabar, que amb aquesta entrada conclouen les reflexions sobre el llibre de Zabala, i que realment ha estat de gran utilitat per aprendre com funciona el món de l'ensenyament i quines necessitats hi ha. Tota un lliçó que, segur, ens ajuda i ajudarà a créixer com formadors, docents, mestres, professors, orientadors o qualsevol classe de recolzament educatiu. Una experiència fulgurant, amb moments de dubtes, moments de claredat, avantatges, inconvenients, plantejaments de problemes latents, solucions, noves vies, noves tècniques, aportacions pràctiques i experimentades, molta reflexió i un bon inici del propi ideal sobre aprenentatge.

Components competencials i els seus suports disciplinars

       Tot i no haver-hi cap ciència que les estudiï i verifiqui,  les competències es poden dur a terme pel saber integrat que resideix en llurs components, a partir dels quals es pot organitzar la planificació curricular. Per poder desenvolupar cada competència és necessari conèixer el contingut teòric que recolza casa un dels components que li permet formular estratègies d’ensenyament. Cada competència té una mena de suport disciplinar que no sempre estarà basat en ciència o que no només comprendrà una sola disciplina. Llavors hi ha components de les competències sustentats en una disciplina, altres que ho estan i altres que estan sustentats en vàries disciplines. Així doncs, el sistema de competències pot adoptar un caràcter metadisciplinar, interdisciplinar o disciplinar.

En el món de l’ensenyament, la majoria dels professionals estan acostumats a un ensenyament basat en matèries que perduren en el temps i en uns mètodes tradicionals que difícilment es poden canviar.         La qüestió és que jo sí crec en la possibilitat d’un canvi estratègic, perquè és necessari que el mestre pugui desenvolupar la seva pròpia manera de mostrar coneixements arrelats en experiències i pràctiques, oblidar materials i matèries arcaics i aprendre a descobrir un nou camí en l’aprenentatge, sensible, intens, arrencar l’arrel d’un sistema propedèutic que no prepara per a la vida i poder implantar, en total consens, metodologies innovadores de formació de persones. Ens hem de preocupar i responsabilitzar de poder agrupar tots els components necessaris per a poder desenvolupar el nostre sistema d’ensenyament, a partir del suport científic i formal de les nostres estratègies, però també haurem de saber què fer amb tots aquells components metadisciplinars, que manquen de suport.

                 

Foto pròpia d'Instagram: sistema limitat de temps envers 

la introducció d'una nova matèria que esclafa tota

 l'organització i planificació prèvia

       L’escola ha de desenvolupar el disseny curricular tenint en compte la profundització en la realitat que suposarà la introducció de les competències i aquells components que no tenen suport disciplinar. Els components de les competències que no disposen d’una sustentació científica són principalment de caràcter procedimental i actitudinal. El format tradicional de l’organització dels continguts de l’ensenyament mitjançant noves instauracions materials ha portat a la impossibilitat de generar noves matèries per falta de temps, perquè tradicionalment, cada vegada que s’ha volgut, tot i la bona intenció, ensenyar nous continguts, s’ha implantat una nova matèria, però clar, sumant i sumant matèries, el temps, que ja de per sí és reduït, queda limitadíssim i finalment sobrepassat. Llavors, referint-nos a tots els continguts dels components metadisciplinars, si no podem crear una assignatura comú on poder agrupar-los, què podem fer? Doncs, crec que el millor és prendre exemples i poder aportar aquestes contingut a partir de casos pràctics i exercicis concernents segons la competència que es treballi, i d’aquesta manera potenciar un aprenentatge de màxima qualitat. Reunir tots els elements per produir unes estratègies completes i resolutives és crucial, i saber identificar, distribuir i aplicar la informació és bàsic.

      Una bona planificació curricular parteix d’un bon disseny de la mateix i una bona organització metodològica. Per desenvolupar el sistema competencial és  necessari abordar totes aquelles àrees imprescindibles per l’assimilació i l’aprenentatge que garanteixi una bona resposta de l’alumne davant les problemàtiques de la vida, per això s’han d’introduir vivències, experiències, alternatives procedimentals, noves eines de treball, i una innovació a grans trets en la mesura del convenient i possible. El més important no és cenyir-se a un guió concret i específic que aporta continguts teòrics limitats i enfocats des d’una sola perspectiva de treball i per donar resposta a un sol àmbit teòric, el que és realment important és preparar les personetes de les quals som responsables de car a situacions reals en les que hagin de fer front a tot tipus de problemes, situacions i conflictes, i puguin trobar les millors solucions i continuar amb el procés d’aprenentatge que és la vida mateixa; el hem d’aportar les eines, les tècniques i la motivació, si ho fem bé, ells mateixos podran sortir endavant.

      Per tot això cal saber organitzar bé espai, temps i condicions. Mai s’ha d’oblidar que estem parlant d’un sistema igualitari, on es reconeixen les aptituds de tots però on tots són iguals a nivell humà. Ningú és superior a ningú, ningú ha de tenir avantatges, ningú h de quedar endarrerit ni enfonsat, hem de conscienciar de la participació, la col·laboració i la cooperació. Hem d’aportar la millor versió de nosaltres mateixos per a que puguin seguir un model ple de valors i bones intencions, per a que sàpiguen diferenciar quines actituds són les millors per desenvolupar-se i com actuar envers cada moment que se’ls presenti.

                                           "Ensenyar per a la vida real des de la vida real"

Importància de les competències

      Treballar per competències en educació segueix sent objecte de crítica per part de molta gent que realment encara no s'ha adonat que és un sistema innovador però que ja es venia executant de temps enrere. El propi Antoni Zabala ens aporta, com una brisa d'aire fresc, unes dades prou interessants:

-No estem començant a treballar en competències, ja ho fem des de fa temps, però anem in crescendo, aconseguint perfeccionar el sistema.

-El treball fet fins ara pels mestres, per molt renou que s'hagi format, no ha estat dolent, ha estat de qualitat, doncs s'ha de valorar l'esforç latent dels professionals que duen a terme aquest procés tan innovador.

-El sistema de competències prové del món empresarial i, per tant, en aquest canvi d'àmbit resideix la complexitat d'adaptació, però val la pena perquè serà la metodologia que ens permetrà resoldre tot tipus de conflictes i nous problemes.

¿Per què treballar per competències?

      Treballar per competències ens ajudarà a passar d'un model propedèutic i selectiu com el que veiem instaurat al batxillerat, arrelat en les matèries com a objecte d'estudi, a un model de formació integral com el que ja es practica a infantil i primària, on l'objecte d'estudi és donar respostes als problemes de la vida.

      Abans a les escoles es formaven, mitjançant el model propedèutic i selectiu esmentat, petits universitaris, que havien d'assolir molta matèria però realment no eren formats i preparats per a les problemàtiques reals de la vida. Ara, utòpicament, es pot passar a una formació constant:

-Formar a tothom

-Bons professionals en tots els àmbits

-Formació integral en totes les competències personals

-La vida com a objecte d'estudi

-Pas de la selecció a l'orientació, adaptada a les necessitats, habilitats i possibilitats de l'alumne

                                          Imatge pròpia, importada des de Twitter (Zabala)

      Competència: capacitat d'efectuar o fer front a tasques diverses:   

            Com?, doncs de forma eficaç i en un context específic.

      Per dur a terme així com està establert s'ha de tenir una actitud adequada prèvia, utilitzar les habilitats pròpies i exposar els coneixements adquirits, tot això al mateix temps i de manera integrada. S'ha d'actuar de manera estratègica i flexible. Per actuar de manera competent, també s'ha de dominar l'anàlisi de situacions complexes i ensenyar-los des de petits.

      -Com s'aprèn? Analitzant.

      Tanmateix, el saber fer és inherent en les competències, així que també es pot enfocar com que, simplement, s'aprèn fent.

      Arribats a aquest punt podríem dir que s'aprèn i assimila a través de l'experiència, la comprensió i la capacitat de construir. Per això diem que la teoria és important, però la pràctica és imprescindible, i es torna a repetir el que sempre s'ha de tenir present, doncs "per aprendre a fer el que sigui, s'ha de fer, practicar-ho, repetir-ho, fins adquirir la pràctica necessària i aplicar la teoria corresponent".

      Organització de l'aula

      L'aula també s'organitza per competències, a partir dels models, la reflexió i l'execució. Uns ajuden als altres, contínuament. Els nens poden ser distribuïts en diversos grups de treball, arriant a formar assemblees, exposant els seus valor i configurant així un sistema d'aprenentatge democràtic. Tant mestre com alumnes desenvoluparan un procés d'aprenentatge on hi haurà una vinculació afectiva, una solidaritat, una tolerància, una experiència de vida i una col·laboració que ho facilitaran i milloraran. 

           Imatge importada des de Instagram, 

     piràmide competències, definició i aptituds.

   

      Funcionalitat: tot allò que s'aprèn, l'alumne ha de saber perquè. Així que el millor és començar les unitats didàctiques partint de situacions reals.

    -Complexitat de la situació: els enunciats mai han de ser simples, han de ser complexos, per a poder aprendre a resoldre nous problemes.

    Arrel de les idees de Montesquieu, volem aconseguir una escola democràtica, per això hem de canviar el tipus d'escola a una on regnin:

     -Participació

     -Organització

     -Diversitat

     -Integració de diferents components

     -Les disciplines no són suficients per entendre la vida, són bàsiques però insuficients.-

      

El currículum de l’escola primària

Temps enrere hi havia implantats al territori espanyol programes educatius arcaics, rígids, pobres i inflexibles que es centraven en la imposició de continguts sense tenir en compte la diversitat de l’alumnat i les diferències socials i culturals. Durant els anys 70, la demanda d’una reforma educativa porta l’educació a la implantació del currículum com mètode d’organització i guia pels mestres. El currículum serà des de llavors l’eina mitjançant la qual es decideixen els continguts a donar i exposar, però tenint en compte les necessitats dels alumnes i la seva procedència. La cultura no és discriminatòria, ha d’arribar a tothom, i per això es desenvolupen procediments d’ensenyament i formació més enllà dels continguts, es formen persones competents.

Es proposa un currículum que divideix l’ensenyament de conceptes per etapes i que té en compte quins conceptes es corresponen a cada etapa, com guiar el mestre i que va molt més enllà de la instrucció bàsica de matèries. El currículum és la concreció d’unes finalitats socials i culturals planificades per un cert límit de temps. Hi haurà un projecte curricular producte de la reflexió del conjunt de mestres, aquest projecte és canviant i s'adapta a les necessitats dels alumnes, suposa una sensibilitat cap a la demanda educativa.

                                            Imatge pròpia: interpretació del currículum

Documents d'interés: 

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/034fc257-4463-41ab-b7f5-dd33c9982b4f/curriculum_ep.pdf

Significativització

      Mitjançant la lectura de l'apartat 6 de Zabala i Arnau, la meva reflexió m'ha portat a diversíssimes conclusions, variades però sense perdre el fil conductor de la idea principal i la intencionalitat del text.  

      Volem una escola menys tradicional, és cert, són situacions d'aprenentatge molt complexes. S'ha de crear un bon context educatiu. Els mestres hem d'ensenyar en funció de com aprenen els nostres alumnes. L'aprenentatge ha de ser significatiu, que tingui sentit i sigui comprensible, res de memoritzar.

      Arrel de les teories constructivistes de Dewey, segons les quals l'alumne es construeix el seu propi aprenentatge, i les teories socioconstructivistes de Vigotsky, en les quals l'alumne construeix el seu aprenentatge basant-se en la col·laboració amb altres, a Espanya arriben de la mà de la LOCSE una sèrie de principis psicopedagògics a partir dels quals es forma l'aprenentatge significatiu.

       Per començar, s'ha de dur a terme un esquema de coneixement a partir dels coneixements previs. Qualsevol nou aprenentatge s'ha de basar en els esquemes de coneixement previs, això comporta la caracterització dels mateixos, siguin competències o components, com a punt de partida. Seguint endavant, ha d'haver-hi una vinculació profunda entre els nous coneixements i els coneixements previs, però una vinculació que es pugui assolir en la qual la distància entre el coneixement adquirit i el nou coneixement no sigui massa gran, s'ha de poder establir relació entre coneixements. Per conseqüència, el nivell de desenvolupament ha de ser sempre ajustat a l'alumnat, que és el que assimila el coneixement i desenvolupa les competències. En l'aprenentatge significatiu la zona de desenvolupament pròxim és crucial, es tracta de la distància entre allò que se sap fer i allò que no se sap encara. La intervenció del mestre ha de ser en aquest punt, entre el que se sap i el que no, perquè l'alumne necessita ajuda per acabar aprenent el que no sap fer i acabar dominant-ho. El mestre ajuda a evolucionar, a adquirir en potència els nous coneixements, ensenya a que l'alumne, finalment, treballi sol.

La disposició per a l'aprenentatge també serà un factor important, doncs es tracta de les habilitats individuals que tenen a veure amb les habilitats cognitives i factors vinculats a l'equilibri personal, interacció social i inserció interpersonal (capacitat de relació amb altres). Un aprenentatge és significatiu quan és presentat a partir de la seva funcionalitat, concepció especialment adequada quan ens referim a les competències, ja que la seva característica essencial és la aplicabilitat dels seus components. Un dels objectius principals és també captar l'interès dels alumnes, que hi hagi una activitat mental i un conflicte cognitiu, intentar ampliar els coneixements previs i transformar-los. Ha d'existir, des del primer moment, una actitud favorable cap a l'objecte d'aprenentatge. S'atribueix sentit a allò que s'aprèn quan hi ha un interès manifest per aprendre-ho, és a dir, quan el que s'aprèn millorarà una habilitat que ja es té i això potenciarà aquest habilitat i el benestar del mateix. La motivació intrínseca es basa en aquest autocompetitivitat d'aprenentatge, l'autosuperació. També existeix la motivació extrínseca, aportada pel mestre. L'aprenentatge no té un efecte exclusivament cognitiu, també incideix en la manera de relacionar-se i percebre l'escola, els mestres i els companys, és a dir, l'autoconcepte i l'autoestima. Les expectatives d'èxit que es tenen sobre un mateix afecten al desenvolupament d'una actitud favorable cap als continguts i els mètodes que possibilitin el seu aprenentatge. Finalment, cal reflexionar sobre el propi aprenentatge, "què has après?", "què saps fer?", "per a què serveix?", etc.

   

Francesco Vittorio Tonucci: canviem l'escola

   Francesco Vittorio Tonucci, també conegut pel pseudònim "Frato", és un crack, un mestre que lluita pel canvi i pretén impulsar-lo a través de nosaltres. Aquest pensador, psicopedagog i dibuixant italià de 74 anys, natural de Milan i autor de numerosos llibres sobre el paper dels nens en l'ecosistema urbà, és avui el protagonista de la meva reflexió.

   El passat divendres, dia 17 d'octubre, Tonucci va oferir una conferència des de Palma per a totes les seus de la UIB. Des d'Eivissa, els meus companys i companyes i jo, vam poder gaudir d'una xerrada inspiradora i que realment aporta noves idees de canvi. L'experiència, la bona voluntat i el saber fer de Tonucci són claus a l'hora de trasmetre aquesta intenció de canvi i millora de l'educació, a mi m'ha fet veure moltes alternatives i noves opcions d'ensenyament.

   Des del primer moment Tonucci insisteix en una escolta per tots, perquè el món el formam tots i si volem una societat culta ho hem de treballar des del primer instant. De seguida sorgeix un punt interessant: els nens necessiten jugar, ficar molts deures és un error, ells necessiten el seu espai i el seu oci extraescolar, a partir del qual també poden aprendre. Seria ideal poder oferir als alumnes la possibilitat d'explicar a classe el que han fet la tarda anterior, a partir de l'experiència de cada alumne es podrien crear fòrmules d'ensenyament, els nens aprendrien jugant. L'escola és necessària, estimada i valorada: imprescindible. No es pot concebre la idea d'un mestre que cau malalt pel seu treball, doncs un mestre ha de disfrutar apassionadament del seu treball cada segon, així com ho fa un pediatra o un assistent social. 

   Tonucci ataca també la possible discriminació que reben molts alumnes per part de l'escola, que és massa selectiva, doncs no hi ha alumnes millors o pitjors, és la mateixa escola la que executa aquesta separació. La convenció dels drets del nen (20/11/89) és la base, una llei massa desconeguda, tot i ser vinculant i obligatòria. Segons l'article 13, el nen té dret a la llibertat d'expressió, mitjançant els estris que ell mateix consideri adequats i oportuns, és a dir, el nen de veu i vot en tot el respectiu a l'escola, no se'l pot etiquetar ni discriminar. Per tant, és il·legal privar a qualsevol nen d'un bon aprenentatge.

El conferenciant proposa també un major involucrament de l'escola en l'àmbit familiar de l'alumne, doncs no tots tenen accés a unes bases culturals i uns valors, i s'ha de procurar una escola de qualitat, que formi persones, que eviti l'incompliment de la Constitució: tots els ciutadans són iguals i se'ls ha de facilitar poder accedir a unes bases culturals, unes bases que potser la família no els ha pogut aportar però que són imprescindibles per al desenvolupament i l'estimulació. Frato insisteix en que l'escola de ha de ser bella, s'ha d'estar com a casa. La gent es passa la vida adaptant la seva casa, fent-la acollidora, procurant un ambient d'alegria, benestar i felicitat. 

   "Dedicar quinze minuts cada dia, ja des d'infantil, a llegir", això diu Tonucci, no només es tracta de llegir contes, sinó també llibres, nutrir-se d'informació i nous coneixements, aprendre il·limitadament. No existeix cap excusa per no llegir, un mestre ensenya, educa, i com bé diu Frato "si no ets lector no pots ensenyar a llegir, si no escrius no pots ensenyar a escriure". Per ensenyar a fer i a ser, s'ha de fer i s'ha de ser.

    Volem una escola oberta, on l'alumne es buidi, on el nen pugui resoldre els seus dubtes i qualsevol inquietud. I de la inquietud, dels dubtes, de tot allò que descobreix el nen en el seu dia a dia, es reforça la idea que abans comentava: que el nen pugui portar a classe el testimoni de l'experiència de la tarda anterior. Aquesta nova proposta és la que Tonucci bateja com "text lliure"(quan et passa alguna cosa extraescolarment, escriu-ho i porta-ho a l'escola, allà ho podràs compartir, es podrà debatre i tothom acaba aprenent de l'experiència personal i de la resta; no serà obligatori fer-ho, però desperta l'interés de l'alumne el fet de poder compartir la seva experiència), que ve a ser el contrari que els deures.

   La següent idea té a veure també amb el mètode constructivista: no val la pena estudiar els continguts d'un llibre i memoritzar si després un no es pot actualitzar i adaptar al canvi. L'escola ha de gaudir de diversitat:una escola per a iguals ha de ser una escola de pobres, perquè l'escola som tots, és un lloc de trobada, com la vida mateixa. L'escola com a proposta científica, no dogmàtica. Lluitem per una escola creativa, on poder trobar noves solucions als problemes. Una escola democràtica on tots els nens puguin participar i expressar-se, perquè no es pot tenir una bona escola sense saber el que pensen i volen els alumnes, que l'han de sentir com seva. Els governs creuen que l'escola es pot canviar amb lleis, i s'esforcen en dur a terme reformes, però canvien tot excepte el que realment importa: l'escola en sí. Després de cada reforma queda clar que no és el govern el que ha de conduir el canvi de l'escola, són els mestres els que ho han de fer, són els únics que realment poden, per això és fonamental que rebin la millor formació i que mai abandonin el seu propi procés d'aprenentatge, mutu i permanent. Si és que a l'hora de la veritat el constructivisme es basa en reconéixer que l'alumne és competent.

   Mario Brodi, amic i mentor de Tonucci, deia que un mestre hauria de ser algú que permeti al nen aprendre de tota font, mai reprimir els seus interessos, si els nens s'apropen a la finestra de la classe per observar el món, l'exterior, que el mestre faci el mateix.

   Ara ja, per acabar, ens postulem en la finalitat de l'escola: què s'ha de fer? Tots els nens són igual d'intel·ligents, simplement es diferencien en caràcter i ambient i influències familiars. Un mestre ha de tenir una actitud adequada per poder ensenyar, si no és així, no pot ser-ho. Quan els interessos del nen entren en conflicte amb altres, prevalen els del nen. A l'escola s'han d'oferir el màxim de varietats possibles, s'han de reconéixer les habilitats i els talents dels nens. Hem arribat a un punt on és molt difícil respectar els drets dels nens perquè els mateixos adults senten que no es respecten els seus drets, però mai s'han de baixar els braços, els nens són el futur.

   Per acabar, Tonucci va aportar un idea de canvi radical més que interessant: l'escola hauria de renunciar a les aules i passar a dividir-se en tallers especialitzats i laboratoris, on els alumnes es moguin i puguin desenvolupar totes les seves capacitats amb l'ajuda d'unes instal·lacions ben preparades. Serà indispensable canviar de llenguatge i de mentalitat depenent de la matèria.

   Estic molt agraït d'haver tingut la sort d'assistir a la conferència de Tonucci, m'ha ensenyat noves perspectives educatives i m'ha aportat noves eines pel futur, no vull acabar la publicació sense abans recordar l'essència del discurs: eduquem a rebels, que vulguin saber-ho tot!

Les finalitats de l'educació

    Diversos debats són els que encara avui dia mantenen la lluita del saber: quines són les finalitats de l'educació?

    En l'actualitat ens trobem en un procés de modernització del sistema educatiu, però es tracta d'un procés molt lent i difícil de portar a terme. Hi ha diversos factors que afecten a l'educació ja des de l'arrel, existeix una pugna constant per una democratització d'un sistema educatiu tradicional que pretén instruir quan nosaltres el que realment volem i desitjam és educar. Segons el sistema educatiu tradicional el mestre adoctrina i introdueix l'alumne en un ambient d'aprenentatge selectiu i propedèutic, seguint una metodologia transmissiva mitjançant la qual es cerca la rapidesa i l'efectivitat: el mestre ho sap tot i inculca a un alumne passiu uns conceptes concrets extrets de llibres de text, l'aprenentatge només té sentit en funció del currículum  i té com a objectiu superar una sèrie d'etapes establertes durant les quals es planteja un mètode d'avaluació basat en la sanció de totes aquelles mancances que reflecteixi l'alumne envers l'unitat de conceptes imposats.

    No s'ha d'esborrar el passat, ni tampoc es pot, però les finalitats d'aquest sistema educatiu funcional i tradicional no són les que interessen de cara a una correcta formació de les persones, de la societat, l'ensenyament i l'aprenentatge és canviant, no és immutable, s'ha d'adequar i adaptar al context corresponent i això és el origina el debat i la lluita: es necessita una modernització, una democratització del sistema educatiu, dels processos educatiu, instruir no és la clau i el correcte és educar, construir, guiar i compartir. La pretenció principal i fonamental és aconseguir que el mestre sigui el guia d'un alumne actiu que desenvolupi una sèrie de competències bàsiques, procediments curriculars, actituds i demostri les seves aptituds. L'escola ha de ser orientadora i ha de conduir l'alumne als quatre pilars fonamentals de l'educació: aprendre a conéixer, aprendre a fer,  aprendre a ser i aprendre a viure en societat. Es cerca l'eficàcia educativa mitjançant un metodologia constructivista i que utilitza una infinita  diversitat de recursos per l'aprenentatge, es recupera un mestre que abans, amb el sistema educatiu tradicional, s'havia vist desprofessionalitzat. Ja per acabar, el tipus d'avaluació és imprescindible en aquest procés de millora: la sanció és un obstacle per a l'aprenentatge, així que el pas definitiu és orientar aquest procés dintre d'un amplíssim marc temporal, espacial i d'agrupaments.

Ara anam!

Començam amb molta energia i entusiasme! Benvinguts a aquest espai on intentaré aprendre i transmetre el que aprenc.