Tot i no haver-hi
cap ciència que les estudiï i verifiqui, les competències es poden dur a terme pel
saber integrat que resideix en llurs components, a partir dels quals es pot
organitzar la planificació curricular. Per poder desenvolupar cada competència
és necessari conèixer el contingut teòric que recolza casa un dels components
que li permet formular estratègies d’ensenyament. Cada competència té una mena
de suport disciplinar que no sempre estarà basat en ciència o que no només comprendrà
una sola disciplina. Llavors hi ha components de les competències sustentats en
una disciplina, altres que ho estan i altres que estan sustentats en vàries
disciplines. Així doncs, el sistema de competències pot adoptar un caràcter metadisciplinar,
interdisciplinar o disciplinar.
En el món de l’ensenyament,
la majoria dels professionals estan acostumats a un ensenyament basat en
matèries que perduren en el temps i en uns mètodes tradicionals que difícilment
es poden canviar. La qüestió és que jo sí crec en la possibilitat d’un canvi
estratègic, perquè és necessari que el mestre pugui desenvolupar la seva pròpia
manera de mostrar coneixements arrelats en experiències i pràctiques, oblidar
materials i matèries arcaics i aprendre a descobrir un nou camí en l’aprenentatge,
sensible, intens, arrencar l’arrel d’un sistema propedèutic que no prepara per
a la vida i poder implantar, en total consens, metodologies innovadores de
formació de persones. Ens hem de preocupar i responsabilitzar de poder agrupar
tots els components necessaris per a poder desenvolupar el nostre sistema d’ensenyament,
a partir del suport científic i formal de les nostres estratègies, però també
haurem de saber què fer amb tots aquells components metadisciplinars, que
manquen de suport.
Foto pròpia d'Instagram: sistema limitat de temps envers
la introducció d'una nova matèria que esclafa tota
l'organització i planificació prèvia
L’escola ha de
desenvolupar el disseny curricular tenint en compte la profundització en la
realitat que suposarà la introducció de les competències i aquells components
que no tenen suport disciplinar. Els components de les competències que no
disposen d’una sustentació científica són principalment de caràcter
procedimental i actitudinal. El format tradicional de l’organització dels
continguts de l’ensenyament mitjançant noves instauracions materials ha portat
a la impossibilitat de generar noves matèries per falta de temps, perquè
tradicionalment, cada vegada que s’ha volgut, tot i la bona intenció, ensenyar
nous continguts, s’ha implantat una nova matèria, però clar, sumant i sumant
matèries, el temps, que ja de per sí és reduït, queda limitadíssim i finalment
sobrepassat. Llavors, referint-nos a tots els continguts dels components
metadisciplinars, si no podem crear una assignatura comú on poder agrupar-los,
què podem fer? Doncs, crec que el millor és prendre exemples i poder aportar aquestes
contingut a partir de casos pràctics i exercicis concernents segons la
competència que es treballi, i d’aquesta manera potenciar un aprenentatge de
màxima qualitat. Reunir tots els elements per produir unes estratègies completes
i resolutives és crucial, i saber identificar, distribuir i aplicar la
informació és bàsic.
Una bona
planificació curricular parteix d’un bon disseny de la mateix i una bona organització
metodològica. Per desenvolupar el sistema competencial és necessari abordar totes aquelles àrees
imprescindibles per l’assimilació i l’aprenentatge que garanteixi una bona
resposta de l’alumne davant les problemàtiques de la vida, per això s’han d’introduir
vivències, experiències, alternatives procedimentals, noves eines de treball, i
una innovació a grans trets en la mesura del convenient i possible. El més
important no és cenyir-se a un guió concret i específic que aporta continguts
teòrics limitats i enfocats des d’una sola perspectiva de treball i per donar
resposta a un sol àmbit teòric, el que és realment important és preparar les
personetes de les quals som responsables de car a situacions reals en les que hagin
de fer front a tot tipus de problemes, situacions i conflictes, i puguin trobar
les millors solucions i continuar amb el procés d’aprenentatge que és la vida
mateixa; el hem d’aportar les eines, les tècniques i la motivació, si ho fem
bé, ells mateixos podran sortir endavant.
Per tot això cal
saber organitzar bé espai, temps i condicions. Mai s’ha d’oblidar que estem
parlant d’un sistema igualitari, on es reconeixen les aptituds de tots però on
tots són iguals a nivell humà. Ningú és superior a ningú, ningú ha de tenir
avantatges, ningú h de quedar endarrerit ni enfonsat, hem de conscienciar de la
participació, la col·laboració i la cooperació. Hem d’aportar la millor versió
de nosaltres mateixos per a que puguin seguir un model ple de valors i bones
intencions, per a que sàpiguen diferenciar quines actituds són les millors per desenvolupar-se
i com actuar envers cada moment que se’ls presenti.
"Ensenyar per a la vida real des de la vida real"
No hay comentarios:
Publicar un comentario