Francesco Vittorio Tonucci, també conegut pel pseudònim "Frato", és un crack, un mestre que lluita pel canvi i pretén impulsar-lo a través de nosaltres. Aquest pensador, psicopedagog i dibuixant italià de 74 anys, natural de Milan i autor de numerosos llibres sobre el paper dels nens en l'ecosistema urbà, és avui el protagonista de la meva reflexió.
El passat divendres, dia 17 d'octubre, Tonucci va oferir una conferència des de Palma per a totes les seus de la UIB. Des d'Eivissa, els meus companys i companyes i jo, vam poder gaudir d'una xerrada inspiradora i que realment aporta noves idees de canvi. L'experiència, la bona voluntat i el saber fer de Tonucci són claus a l'hora de trasmetre aquesta intenció de canvi i millora de l'educació, a mi m'ha fet veure moltes alternatives i noves opcions d'ensenyament.
Des del primer moment Tonucci insisteix en una escolta per tots, perquè el món el formam tots i si volem una societat culta ho hem de treballar des del primer instant. De seguida sorgeix un punt interessant: els nens necessiten jugar, ficar molts deures és un error, ells necessiten el seu espai i el seu oci extraescolar, a partir del qual també poden aprendre. Seria ideal poder oferir als alumnes la possibilitat d'explicar a classe el que han fet la tarda anterior, a partir de l'experiència de cada alumne es podrien crear fòrmules d'ensenyament, els nens aprendrien jugant. L'escola és necessària, estimada i valorada: imprescindible. No es pot concebre la idea d'un mestre que cau malalt pel seu treball, doncs un mestre ha de disfrutar apassionadament del seu treball cada segon, així com ho fa un pediatra o un assistent social.
Tonucci ataca també la possible discriminació que reben molts alumnes per part de l'escola, que és massa selectiva, doncs no hi ha alumnes millors o pitjors, és la mateixa escola la que executa aquesta separació. La convenció dels drets del nen (20/11/89) és la base, una llei massa desconeguda, tot i ser vinculant i obligatòria. Segons l'article 13, el nen té dret a la llibertat d'expressió, mitjançant els estris que ell mateix consideri adequats i oportuns, és a dir, el nen de veu i vot en tot el respectiu a l'escola, no se'l pot etiquetar ni discriminar. Per tant, és il·legal privar a qualsevol nen d'un bon aprenentatge.
El conferenciant proposa també un major involucrament de l'escola en l'àmbit familiar de l'alumne, doncs no tots tenen accés a unes bases culturals i uns valors, i s'ha de procurar una escola de qualitat, que formi persones, que eviti l'incompliment de la Constitució: tots els ciutadans són iguals i se'ls ha de facilitar poder accedir a unes bases culturals, unes bases que potser la família no els ha pogut aportar però que són imprescindibles per al desenvolupament i l'estimulació. Frato insisteix en que l'escola de ha de ser bella, s'ha d'estar com a casa. La gent es passa la vida adaptant la seva casa, fent-la acollidora, procurant un ambient d'alegria, benestar i felicitat.
"Dedicar quinze minuts cada dia, ja des d'infantil, a llegir", això diu Tonucci, no només es tracta de llegir contes, sinó també llibres, nutrir-se d'informació i nous coneixements, aprendre il·limitadament. No existeix cap excusa per no llegir, un mestre ensenya, educa, i com bé diu Frato "si no ets lector no pots ensenyar a llegir, si no escrius no pots ensenyar a escriure". Per ensenyar a fer i a ser, s'ha de fer i s'ha de ser.
Volem una escola oberta, on l'alumne es buidi, on el nen pugui resoldre els seus dubtes i qualsevol inquietud. I de la inquietud, dels dubtes, de tot allò que descobreix el nen en el seu dia a dia, es reforça la idea que abans comentava: que el nen pugui portar a classe el testimoni de l'experiència de la tarda anterior. Aquesta nova proposta és la que Tonucci bateja com "text lliure"(quan et passa alguna cosa extraescolarment, escriu-ho i porta-ho a l'escola, allà ho podràs compartir, es podrà debatre i tothom acaba aprenent de l'experiència personal i de la resta; no serà obligatori fer-ho, però desperta l'interés de l'alumne el fet de poder compartir la seva experiència), que ve a ser el contrari que els deures.
La següent idea té a veure també amb el mètode constructivista: no val la pena estudiar els continguts d'un llibre i memoritzar si després un no es pot actualitzar i adaptar al canvi. L'escola ha de gaudir de diversitat:una escola per a iguals ha de ser una escola de pobres, perquè l'escola som tots, és un lloc de trobada, com la vida mateixa. L'escola com a proposta científica, no dogmàtica. Lluitem per una escola creativa, on poder trobar noves solucions als problemes. Una escola democràtica on tots els nens puguin participar i expressar-se, perquè no es pot tenir una bona escola sense saber el que pensen i volen els alumnes, que l'han de sentir com seva. Els governs creuen que l'escola es pot canviar amb lleis, i s'esforcen en dur a terme reformes, però canvien tot excepte el que realment importa: l'escola en sí. Després de cada reforma queda clar que no és el govern el que ha de conduir el canvi de l'escola, són els mestres els que ho han de fer, són els únics que realment poden, per això és fonamental que rebin la millor formació i que mai abandonin el seu propi procés d'aprenentatge, mutu i permanent. Si és que a l'hora de la veritat el constructivisme es basa en reconéixer que l'alumne és competent.
Mario Brodi, amic i mentor de Tonucci, deia que un mestre hauria de ser algú que permeti al nen aprendre de tota font, mai reprimir els seus interessos, si els nens s'apropen a la finestra de la classe per observar el món, l'exterior, que el mestre faci el mateix.
Ara ja, per acabar, ens postulem en la finalitat de l'escola: què s'ha de fer? Tots els nens són igual d'intel·ligents, simplement es diferencien en caràcter i ambient i influències familiars. Un mestre ha de tenir una actitud adequada per poder ensenyar, si no és així, no pot ser-ho. Quan els interessos del nen entren en conflicte amb altres, prevalen els del nen. A l'escola s'han d'oferir el màxim de varietats possibles, s'han de reconéixer les habilitats i els talents dels nens. Hem arribat a un punt on és molt difícil respectar els drets dels nens perquè els mateixos adults senten que no es respecten els seus drets, però mai s'han de baixar els braços, els nens són el futur.
Per acabar, Tonucci va aportar un idea de canvi radical més que interessant: l'escola hauria de renunciar a les aules i passar a dividir-se en tallers especialitzats i laboratoris, on els alumnes es moguin i puguin desenvolupar totes les seves capacitats amb l'ajuda d'unes instal·lacions ben preparades. Serà indispensable canviar de llenguatge i de mentalitat depenent de la matèria.
Estic molt agraït d'haver tingut la sort d'assistir a la conferència de Tonucci, m'ha ensenyat noves perspectives educatives i m'ha aportat noves eines pel futur, no vull acabar la publicació sense abans recordar l'essència del discurs: eduquem a rebels, que vulguin saber-ho tot!
No hay comentarios:
Publicar un comentario