Significativització

      Mitjançant la lectura de l'apartat 6 de Zabala i Arnau, la meva reflexió m'ha portat a diversíssimes conclusions, variades però sense perdre el fil conductor de la idea principal i la intencionalitat del text.  

      Volem una escola menys tradicional, és cert, són situacions d'aprenentatge molt complexes. S'ha de crear un bon context educatiu. Els mestres hem d'ensenyar en funció de com aprenen els nostres alumnes. L'aprenentatge ha de ser significatiu, que tingui sentit i sigui comprensible, res de memoritzar.

      Arrel de les teories constructivistes de Dewey, segons les quals l'alumne es construeix el seu propi aprenentatge, i les teories socioconstructivistes de Vigotsky, en les quals l'alumne construeix el seu aprenentatge basant-se en la col·laboració amb altres, a Espanya arriben de la mà de la LOCSE una sèrie de principis psicopedagògics a partir dels quals es forma l'aprenentatge significatiu.

       Per començar, s'ha de dur a terme un esquema de coneixement a partir dels coneixements previs. Qualsevol nou aprenentatge s'ha de basar en els esquemes de coneixement previs, això comporta la caracterització dels mateixos, siguin competències o components, com a punt de partida. Seguint endavant, ha d'haver-hi una vinculació profunda entre els nous coneixements i els coneixements previs, però una vinculació que es pugui assolir en la qual la distància entre el coneixement adquirit i el nou coneixement no sigui massa gran, s'ha de poder establir relació entre coneixements. Per conseqüència, el nivell de desenvolupament ha de ser sempre ajustat a l'alumnat, que és el que assimila el coneixement i desenvolupa les competències. En l'aprenentatge significatiu la zona de desenvolupament pròxim és crucial, es tracta de la distància entre allò que se sap fer i allò que no se sap encara. La intervenció del mestre ha de ser en aquest punt, entre el que se sap i el que no, perquè l'alumne necessita ajuda per acabar aprenent el que no sap fer i acabar dominant-ho. El mestre ajuda a evolucionar, a adquirir en potència els nous coneixements, ensenya a que l'alumne, finalment, treballi sol.

La disposició per a l'aprenentatge també serà un factor important, doncs es tracta de les habilitats individuals que tenen a veure amb les habilitats cognitives i factors vinculats a l'equilibri personal, interacció social i inserció interpersonal (capacitat de relació amb altres). Un aprenentatge és significatiu quan és presentat a partir de la seva funcionalitat, concepció especialment adequada quan ens referim a les competències, ja que la seva característica essencial és la aplicabilitat dels seus components. Un dels objectius principals és també captar l'interès dels alumnes, que hi hagi una activitat mental i un conflicte cognitiu, intentar ampliar els coneixements previs i transformar-los. Ha d'existir, des del primer moment, una actitud favorable cap a l'objecte d'aprenentatge. S'atribueix sentit a allò que s'aprèn quan hi ha un interès manifest per aprendre-ho, és a dir, quan el que s'aprèn millorarà una habilitat que ja es té i això potenciarà aquest habilitat i el benestar del mateix. La motivació intrínseca es basa en aquest autocompetitivitat d'aprenentatge, l'autosuperació. També existeix la motivació extrínseca, aportada pel mestre. L'aprenentatge no té un efecte exclusivament cognitiu, també incideix en la manera de relacionar-se i percebre l'escola, els mestres i els companys, és a dir, l'autoconcepte i l'autoestima. Les expectatives d'èxit que es tenen sobre un mateix afecten al desenvolupament d'una actitud favorable cap als continguts i els mètodes que possibilitin el seu aprenentatge. Finalment, cal reflexionar sobre el propi aprenentatge, "què has après?", "què saps fer?", "per a què serveix?", etc.